No penses en una gavina, ni en una rosa! (1a part)

George Lakoff, (1941), és professor de Lingüística a la Universitat de Califòrnia, Berkeley, als Estats Units. Va ser un dels fundadors de la Semàntica Generativa en lingüística als 60, fundador de la Lingüística Cognitiva en els 70, i un dels investigadors de la Teoria del Llenguatge en els 80. El 2004 va editar Don't think of an elephant (No penses en un elefant) que l'ha catapultat a la fama i he considerat oportú fer l'adaptació d'este llibre i els seus estudis al País Valencià, ell ho fa amb el seu país.

Únicament afegir que s'ha de llegir amb una doble visió ja que si d'una manera confrontem l'eix esquerra vs. dreta, d'una altra confrontem l'eix nacional valencià vs. espanyol.

Paul Hawken, coautor del llibre Capitalisme Natural, definix el llibre com “un manifest de butxaca per a aquells que continuen preguntant-se com un xicotet grup de rics, oligarques poderosos, ha aconseguit nugar els cordons de les sabates del moviment valencianista”.

Este llibre per la seua pretenció d'arribar a tothom és curt i informal. Està destinat a ser una guia pràctica tant per als ciutadans activistes com per a qualsevol amb seriosos interessos a la política. Lakoff conta a l'inici del llibre que a les seues classes on ensenya l'estudi d'emmarcar, la primera cosa que fa és donar la benvinguda als seus alumnes amb un exercici. Este exercici és: No penseu en una gavina amb una rosa al bec! Penseu en qualsevol cosa menys en un gavina amb una rosa al bec. Mai ha trobat un alumne capaç d'aconseguir-ho. Cada paraula, com ara gavina o rosa, evoca un marc, el qual pot ser una imatge o altra referència del coneixement. Les gavines són ocells que sovintegen a les nostres platges, són menudes i d'un color grissenc, la rosa és una flor normalment de color roig, amb tall verd amb espines, desprén un intens perfum, està associada al romanticisme, i així endavant. La paraula gavina està doncs definida en relació amb el seu marc, i la rosa també. Recordem les teories de Saussure o Lacan: signe-símbol, significant i significat. La paraula es definix , doncs, lligada al marc. Quan nosaltres neguem el marc, el que estem fent és evocar-lo.

Lakoff aporta un exemple de Nixon, jo ho faré amb Camps. Quan el Molt Honorable va aparéixer als informes del jutge Garzón només una minoria el veia com a culpable, mentres que arran de les seues declaracions on va afirmar: “jo no he rebut cap regal”, tothom ha pensat que ell havia rebut regals. Ara als seus actes públics no falta gent que el recrimina els famosos trages, inclús demanant la seua dimissió. L'emmarcatge té a vore, doncs, amb l'anàlisi del lleguatge que encaixa, emmarca, la teua xarxa de pensament. Però no és només llenguatge. Les idees són la base, i el llenguatge porta eixes idees, les evoca.

El País Valencià té un pare fundador, Jaume I, els fills de l'exili o els fills de la madre patria durant la Guerra Civil, ofrena a la Geperudeta com la mare dels valencians i la Generalitat considera també fills d'esta terra els de les colònies de valencians arreu del món. Este ús metafòric del llenguatge es deu a que normalment identifiquem els grans grups socials, com les nacions, amb els més menuts i propers, com la família o la comunitat humana. Des d'este punt de vista és des d'on Lakoff establix una doble via d'entendre la societat: d'una banda el model del pare estricte, d'altra el model dels pares protectors.

El model del pare estricte considera que el món és un lloc perillós, i així ho serà sempre, perquè el pecat està present al món. El món és així mateix difícil perquè és competitiu. Sempre hi haurà vencedors i vençuts. Existix un bé absolut i un mal absolut. Els xiquets naixen roïns, en el sentit que ells només volen fer allò que els fa sentir bé, no el que és correcte. Per tant, ells han de ser duts pel bon camí. La mateixa disciplina que tu necessites per a ser moral és la que et permet de ser pròsper. Allò correcte està en perseguir el propi interés. Els mercats han de ser lliures perquè la mà invisible, teoria d'Adam Smith, els regula. Els programes socials són roïns perquè premien a qui menys s'ho mereix, perquè no s'ho guanya. I en política exterior, el Govern valencià es mou en este cas en clau nacional espanyola, com que Espanya és una autoritat moral i tothom els enveja ningú no ha de dir-los què fer perquè seria com si un mestre li haguera de demanar a l'alumne el permís quan vol anar al bany. Només les nacions infantils o les regions, pobres i inferiors, han de demanar permís perquè ells han d'exercir el seu interés propi, o siga el seu poder com a autoritat moral, i no fer-ho seria irresponsable.

Mentres que el model dels pares protectors és un model de gènere neutre. Els dos progenitors compartixen responsabilitats per a fer créixer els fills. S'assumix que els xiquets naixen bons i poden ser millors encara. El món pot esdevindre un lloc millor, i els nostre treball és que així siga. La faena dels progenitors és nodrir els seus xiquets i fer-los créixer de tal manera que nodrisquen a altres. L'imaginari d'este model engloba conceptes com la llibertat, les oportunitats, la prosperitat, la comunicació de doble sentit o la construcció de la comunitat humana on s'hi conviu.